Nous símptomes

Els símptomes clàsics, a criteri del psicoanalistes Freud i  Lacan, son símptomes precisats, i localitzats, com s’enten clàsicament el símptoma psicoanalític:

“una formació localitzada en la vida psíquica d’un subjecte”

 i es reflexen a vegades en una obsesió, una necessitat de fer un ritual, un tic, una fobia, una paràlisi motora, etc, que encara que a vegades prenen gran importancia invaint al subjecte i fent-lo patir fins el punt d’inhibirlo i emmalaltir, es pot fàcilment fer aquesta localització precisant el que li es molest i per tant separant el símptoma del subjecte; el simptoma és quelcom que li succeeix al subjecte i aquest s’en vol separar.

Quan ens referim als nous símptomes, no trobem fàcilment aquesta localització i més aviat el símptoma es presenta d’una manera generalitzada i es confon amb el subjecte donant com a resultat “una manera de ser del subjecte”, per exemple, l’anorèxia i la bulímia, la depressió, les toxicomanies, la hiperactivitat, l’agressivitat, etc.

Aquets nous símptomes presenten de manera més aguditzada la part del patiment, el que fa a la relació íntima, però més disimulada la part de l’embolcall, que no reconeix el motiu del patiment i apel·la a l’estat actual de la cultura: el dret al gaudi, la cultura de la imatge del cos, i el consumir en tots els sentits. Així els podem entendre com a nous símptomes, en la mesura que fan un patiment particular d’un estil de vida actual.