Els trastorns de l’alimentació i la societat actual
Silvia Grases
Conferència pronunciada a la Facultad de Psicologia de la Universidad Central de Barcelona (UB) al maig de 2005, amb motiu de la Setmana Cultural
Els símptomes psíquics mantenen sempre una relació amb les coordenades històriques i socials, en el sentit de que són expressió del malestar que amb seguretat cada societat produeix. Les societats són productores de malestar en tant són un producte cultural, i ja des de Freud sabem que la cultura, com a intent de domini de la natura, comporta sempre una quota de malestar.
Aquest malestar serà sempre, doncs, a qualsevol tipus de societat. Però, així com les societats adopten formes diferents, també el malestar que produeixen adoptarà formes diferents, pròpies de cada societat en particular.
Llavors, es per aquest motiu que ens ha interessat avui donar una ullada a la nostra societat, occidental i capitalista, per comprendre millor el malestar que tendeix a produir, i en particular, entendre les coordenades socials de producció de símptomes com ara l’anorèxia, la bulímia o l’obesitat.
D’entrada, cal fer una aclaració: tot i que podem parlar d’una dimensió social dels símptomes psíquics en general, i del trastorns de l’alimentació en particular, en la producció d’un símptoma psíquic sempre juga un paper clau, decisiu, la història subjectiva. En altres paraules, ningú no es torna anorèxic pel pes o la influència de de determinats valors, ideals o tendències socials. Han de donar-se prèviament unes determinades condicions subjectives que, això sí, formaran una mena d’aliança patològica amb l’entramat històric i social actual.
Aturem-nos doncs a examinar precisament alguns d’aquests trets que es troben a la base dels trastorns de l’alimentació i que fàcilment fan aliança amb la societat capitalista occidental. D’entrada, val la pena situar alguns elements claus d’aquests trastorns. D’una banda, tenim anorèxia i la seva contrapartida, la bulímia. Anorèxia i bulímia no són malalties diferents sinó les dues cares d’una mateixa moneda. De fet, és molt habitual que anorèxia i bulímia es vagin alternant en un mateix subjecte, o be que tot i que solament es presenti la bulímia, l’inici de la malaltia hagi coincidit amb un període anorèxic o amb una dieta per perdre pes. És per aquest motiu que parlem d’anorèxia-bulímia per una banda, i d’obesitat per l’altra.
L’anorèxia-bulimia es produeix com a intent de separació del subjecte de l’Altre. És una modalitat patològica de separació. En la base del problema està la confusió entre les dimensions de necessitat i desig. L’anorèxica denuncia amb el seu comportament radical que la preocupació de la mare es va centrar en atendre les seves necessitats, deixant de banda la demanda d’amor. L’anorèxica, que sovint ha estat una nena dòcil, es rebel·la ara fent ús del “no”, a la seva manera. En rebutjar el menjar de l’altre, l’anorèxica rebutja a l’altre, intenta capgirar les relacions de força, intenta tornar impotent a l’altre. En certa manera, no menja per evitar ser menjada, per a evitar ser envaïda pel menjar. Per intentar deixar espai pel desig, es nega a satisfer la necessitat. És per aquest motiu que l’anorèxica sempre diu “no”. Aquest “no” es deixa veure també quan el que es mostra és l’altra cara del trastorn, la bulímia. La bulímica és l’eterna aspirant a anorèxica, però que cedeix contínuament davant el menjar, el que li comporta un gran patiment. El “no” de la bulímica no és present tota la estona, com passa amb l’anorèxica, sinó que es deixa veure de manera discontinua: el “no” es mostra en els vómits i en les conductes de compensació que desplega la bulímica, com ara l’ús de laxants, saltar-se un àpat per anul·lar els efectes d’un afartament, etc.
Per altra banda, l’obesitat és la patologia de la no separació, en tant podem pensar que l’obès diu sempre “sí”, a l’altre, al menjar. És el gran consumidor idealitzat pel capitalisme, que gaudeix de l’abundància pròpia de les societats occidentals, al preu de fer servir el cos com a continent de tot. L’obès no pot suportar que res es deixi perdre, que res es llenci a les escombraries, com passa amb les sobres del menjar.
Tant a l’anorèxia-bulímia com a l’obesitat n’hi una forta tendència al gaudí. El gaudi és un concepte psicoanalític teoritzat per Lacan a partir del descobriment de Freud de que hi ha un més enllà del plaer, que de fet és una tendència pròpia de l’ésser humà. El problema és que quan un subjecte va més enllà del plaer, es fa mal. L’excés de plaer fa mal. Podem pensar en un exemple en relació amb el tema del menjar: menjar un pastís. Menjar un troç de pastís pot ser molt agradable, però quan es segueix menjant ja sense gana, arriba un moment que és desagradable, que un s’ha d’aturar perquè es sent malament. És aquest principi de realitat, constatar que si es continua menjant la experiència deixarà de ser agradable per ser directament perjudicial, el que pot evitar el deixar-se arrossegar pel gaudi. Però no sempre és així, i de fet la societat actual empeny al gaudi en tant ens transmet el missatge de que tot està permès, que no hi ha límits. De fet, gaudir s’ha tornat un imperatiu de la nostra societat, com si tothom hagués d’estar sempre content i divertit, en l’intent de crear un paradís artificial que deixi fora el patiment i el dolor, però també, en conseqüència, l’espai de reflexió que aquestes experiències poden obrir. Aquesta tendència del discurs predominant avui dia a la societat es posa de manifest en el fort increment, no tan sols de la toxicomania, un dels grans mals de la època, sinó també del número de persones a les quals es recepten psicofàrmacs, tal com va denunciar l’OMS (Organització Mundial de la Salut) que va dedicar el seu informe de l’any 2001 sobre la salut al món a la salut mental, posant en qüestió la gran quantitat de receptes d’antidepressius que s’extenen avui dia, sovint a persones amb signes de tristesa, abatiment i depressió.
Una altra tendència actual que es reflecteix en els símptomes psíquics emergents és l’aïllament. Vivim un moment social realment contradictori en aquest sentit, per que si d’una banda la tecnologia ha experimentat un desenvolupament mai vist en el terreny de les comunicacions, per l’altre, el subjecte contemporani té més dificultats que mai per fer vincles socials. De fet, símptomes com els trastorns de l’alimentació, les toxicomanies i les noves addiccions, ens mostren l’aïllament radical que pateix el subjecte contemporani que prefereix, en el fons, fer parella amb la substància o l’objecte, ja sigui menjar, droga, o internet, que arriscar-se a la relació amb els altres. Aquesta tendència arrossega al subjecte contemporani per la via de gaudi, antisocial i mortífera.
Com a contrapartida, hi ha una tendència social a formar agrupacions de subjectes en base a algun tret comú, però de natura imaginària, és dir, que té a veure amb una aparença. El problema, sovint, és que reforçar aquesta aparença té el preu de eliminar la subjectivitat, la diferència que constitueix l’essència del subjecte, per tal de reforçar el tret comú. I també sovint, el símptoma queda deslligat de la responsabilitat subjectiva i es tracta més aviat com una malaltia aliena al subjecte. Per descomptat, tot això te conseqüències directes en el tractament del malestar. Si pel terapèuta i pel pacient el malestar psíquic és una mena de malaltia sense sentit, que no té a veure amb el subjecte sinó que ve de fora, que envaeix al subjecte sense que aquest tingui res a veure, llavors, del que es tracta, és de fer fora la malaltia, extirpar-la, eliminar-la. El tractament consisteix d’aquesta manera en una lluita contra la malaltia ja sigui en forma d’administrar pastilles o d’implementar tractaments adreçats a la supressió del símptoma.
Quan pel contrari, pel terapeuta i pel subjecte el malestar psíquic adquireix el valor d’un símptoma tal com l’entén la psicoanàlisi, el tractament necessàriament s’orienta d’una altra manera. Perquè el símptoma per la psicoanàlisi té el valor d’un missatge. És l’indici d’un conflicte psíquic subjacent, i a més, porta en sí mateix algunes de les pistes del problema. No hi ha llavors una solució única i estàndard per a tots. Cal encetar un treball d’artesà, perquè la única lògica vàlida pel símptoma és la lògica del ú per ú, del cas per cas. Això descol·loca a més la idea del “tots iguals”. Les anorèxiques no són iguals, per més que elles mateixes s’esforcin d’entrada per semblar-lo. L’anorèxia no existeix. Hem de parlar d’anorèxies, en plural, i també de bulímies, d’obesitats, de depressions,… Per què en el fons per cada subjecte el seu símptoma té un valor personal i intransferible que té a veure amb la seva historia subjectiva i les seves eleccions. El subjecte està implicat en el seu símptoma, el malestar que sent no li és aliè, no ve de fora; neix de la seva pròpia història i en aquest sentit n’és responsable. L’assumpció de responsabilitat, que d’entrada pot resultar difícil, dolorosa, proveeix al subjecte la possibilitat d’enfrontar el seu símptoma.
Davant d’intervencions i tractaments que tendeixen a fer aliança amb el discurs del capitalisme i de la ciència més tecnificada que es posa a disposició d’aquest, la psicoanàlisi apunta a mantenir oberta i viva l’experiència de l’inconscient, de l’u per u, de la subjectivitat. En front la tendència social a fer massa, a estandaritzar les maneres de gaudi dels subjectes per tal de convertir-los en objectes d’una gran cadena de producció i consum al servei dels interessos capitalistes, la psicoanàlisi rescata el més particular i valuós de cada subjecte.
